Dissabte va fer una tronada d'estiu, impressionant, intensa, baixava del Montdúver negra i il·luminada pels llamps més grans que recorde haver vist mai: una foto que no vaig fer, però que rememore ara.
Totes les històries tenen la seua música. Aquesta té una música blanca. És important dir-ho perquè la música blanca és una música estranya, de vegades et desconcerta: es toca piano i es balla lentament. Quan la toquen bé, és com escoltar com toca el silenci, i als que la ballen com déus els mires i semblen immòbils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada