Jo tenia entés que ser de la roja era una altra cosa; amb tanta efusivitat pel roig semblava que s'havia produït una nova revolució comunista. Ai, quina por la desmemòria voluntària.
Totes les històries tenen la seua música. Aquesta té una música blanca. És important dir-ho perquè la música blanca és una música estranya, de vegades et desconcerta: es toca piano i es balla lentament. Quan la toquen bé, és com escoltar com toca el silenci, i als que la ballen com déus els mires i semblen immòbils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada